En ple apogeu de la Guerra Freda, els avenços tecnològics en el camp bèl·lic, com ara l'energia atòmica, prometien un futur benèvol per a la societat. Al menys això deien els discursos oficials als Estats Units dels 50 i 60, on l’energia nuclear es legitimava com una necessitat (tenir la bomba atòmica faria el país més segur) i un indicador del “progrés sense aturador” cap a “l’era atòmica”.
El discurs oficiós també va afanyar-se a lloar els beneficis d’aquest descobriment científic, començant per la factoria Disney, que l’any 1957 va publicar “Our Friend the Atom” (
El Nostre amic, l’àtom), com a part d’una
sèrie educativa que s’emetia per televisió, i que presentava el mateix Walt Disney.
El film, evidentment pensat per a nens, comparava l’energia atòmica amb una “força màgica”, sortida d’un “conte que s’ha fet realitat”, i ensenyava com seria l’
exposició sobre energia atòmica que s’acabaria fent a Disneyland l’any 1967.
El presentador del capítol és el Doctor Heinz Haber, a qui Disney va fitxar com a científic en cap de Disneyland als anys 50. Haber va arribar als EUA al 1946 procedent d’Alemanya, on havia servit a la Luftwaffe (força aèria nazi) durant la guerra.
Tot el vídeo manté un to educatiu, i no és fins al minut 36 que surten imatges de l’explosió de la bomba atòmica. Unes imatges que es comparen amb la sortida del geni d’Aladí de la seva làmpada. Història, recorda Haber, amb “final feliç”. (Minut 38).
El final del capítol explica com podem convertir “el geni atòmic” en el “nostre amic”, creant energia elèctrica o elements radioactius artificials “útils per a la medicina”.
El científic de Disney remarca que “la gasolina i carbó no duraran sempre” i s’atreveix a explicar-nos quins “haurien de ser” els tres desitjos pel “geni atòmic” per tal de fer créixer la “nostra civilització”.
 |
| El Doctor Heinz Haber |
D’una banda, energia elèctrica i combustible pels transports (llavors s’imaginaven vaixells, trens i avions atòmics). De l’altra, menjar (plantes i animals) i medicina radioactiva (posa com exemple el sodi radioactiu).
El tercer desig, diu l’exmilitar, és aconseguir que “el geni radioactiu” sigui “sempre el nostre amic” per no haver d’usar la bomba atòmica en una guerra.
Cinquanta set anys després sabem que una medicina o alimentació radioactiva haguessin sigut mortals i, encara que tècnicament és possible enriquir urani per moure un vaixell, resulta poc pràctic i massa insegur.
Per contra, l’electricitat provinent de plantes nuclears és una de les més usades i, encara que no s’han fet servir després de Nagasaki, els Estats Units
calculen que encara hi ha 17.000 armes nuclears a la terra.
La pel·lícula està dirigida per
Hamilton Luske, guanyador d’un Oscar i famós per altres produccions conegudes com
Pinotxo,
Alícia al país de les Meravelles o
La Ventafocs.
Our Friend the Atom (1957)
